La cuina és lenta

Sempre se n’havia enfotut dels cuiners i se li enfotia si utlitzaven productes químics o, per contra, mantenien una línia natural i lligada amb la natura. Tot i que sempre li ha agradat un bon àpat, en més d’una ocasió havia trucat a un d’aquells joves que encara no havien acabat de superar l’edat de l’acné perquè li portés un pizza feta segona una recepta d’un país llunyà i amb productes similars als que s’utilitzen a tot el primer món, que al cap i a la fi és el seu món.
I de cop, es troba que ell també ha de cuinar. Que li han encarregat fer el plat més difícil del món, un plat que ha de fer content a un clients primmirats però que sempre paguen un preu molt per sobre del què seria just i que no poden deixar de fer-li les aportacions tant necessàries per seguir tirant endavant i mantenint els luxes que ja s’han tornat imprescindibles. I que ha fet que els seus familis més humils es pensin que són rics i que no els cal ja la presència d’aquesta clientela que parla estrany i fa retrets.
Però aquest vegada té un problema. El plat no està a l’hora, i els clients es queixen i el cap ha de buscar novament una excusa -són tant crèduls els membres d’aquesta clientela, a sobre que sempre els enganya, encara li fan propaganda, i demostren vegada rera vegada la seva fidelitat-. Ha dit que treu el plat de seguida, però s’ha adonat que no li acaba de lligar la salsa, i no sap com fer-s’ho perquè les balances fiscals agradin tant a España com a Catalunya, espera que el plat pugui estar a finals de juliol.