Els dies que vindran

En vaig tenir notícia llegint l’Ucronies del Joan i no vaig trigar gens ni mica a demanar-lo. I justament des d’ahir que Els dies que vindran em va arribar a les mans com si es tractés d’un regal, que no me’l trec del davant. He quedat fascinat per la bellesa de les proses poètiques d’aquest llibre d’en Jordi Carrió des de la primera a la darrera. La que obre el llibre es titula Roturat i diu:

El cant trencadís de l’oreneta confon l’or del liquen als teulats i un fil de vent et duu l’olor de la ginesta. Hi ha dies que necessites escriure mira quina placidesa el camp estès de bat a bat de la tarda, silent -lluny les veus del blat i el vent- pulcre, roturat amb traç precís com una gran cal·ligrafia de terra nua oberta de nou a l’aire de la solana. Hi ha dies que necessites escriure les garbes reposen -el gra és lluny de l’espiga- puntuant aquesta escriptura estesa, senyorejant tot l’espai roturat. Que necessites escriure reposen com si vetllessin la terra, els dies que vindran, el pa de demà.

[Jordi Carrió: Els dies que vindran. Editorial Fonoll, col.lecció de poesia Joan Duch, núm. 20. Juneda, 2009]