La Societat de la Informació al Sàhara

Daniel García Peris a elkokoRecentment vaig participar a una taula rodona d’activisme internauta,  dins l’EUCOCO, la Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Saharauí, per explicar el funcionament de la Penedesfera com a exemple per a les associacions de suport a la causa del poble saharauí. A les intervencions dels companys de taula, representants d’Amnistia Internacional, de la televisió de la República Àrab Saharauí Democràtica i  d’un web que denuncia l’espoli dels recursos del Sàhara Occidental, hi havia un denominador comú: la necessitat de trencar el bloqueig informatiu al Sàhara. Per una banda la zona ocupada pel govern marroquí amb una censura total, i per l’altra els campaments de refugiats on amb prou feines tenen el més indispensable per viure en el desert.

 

La televisió saharauí argumentava que gràcies a la seva creació la RASD tenia una televisió oficial amb equips professionals, que emetien via satel.lit i ho pensaven fer per internet en un futur. Tot i així no van ser capaços d’emetre una sola imatge de la vaga de fam que un cooperant francès va realitzar per denunciar la situació de manca de drets i repressió a la zona ocupada. Va ser un estudiant universitari –ho va explicar ell mateix a la taula rodona posterior– qui va trencar la censura en pujar-ho al YouTube. No calien costosos estudis de televisió per ser altaveus de la injustícia. “Sáhara no se vende” va ser el documental projectat a l’iniciar la jornada. Allà es parlava de com passen el temps els refugiats, sense ocupació, amb escassetat d’aigua i electricitat. Les úniques càmeres i ordinadors eren els propis dels cooperants. Com a molt hi havia antenes parabòliques entre la sorra i les tendes.

Fotografies dels refugiats

Amb aquests antecedents vaig parlar de les moltes possibilitats de comunicació i cohesió d’un territori que aporta internet i les facilitats del web 2.0. Però sobretot vaig comentar l’oportunitat que això representa pels mateixos refugiats de trencar el setge informatiu. Tenen a les seves mans, tot i ser al desert, una de les accions més efectives per defensar el seu poble. El coneixement els pot recuperar d’aquest desànim provocat per 35 anys de lluita. No és fàcil, però si l’accés a la Societat de la Informació és una prioritat en la cooperació seria possible eliminar l’oblit de la situació. La tecnologia actual, amb carregadors solars d’electricitat, ho fa possible. Vaig fer una fotografia al públic amb el mòbil, la qual es va publicar directament a internet, per mostrar la utilitat en la denúncia d’agressions.

Daniel García Peris explicant la Penedesfera

Un exemple molt més colpidor es l’obtingut arrel de la intervenció d’un activista saharauí pels drets humans el mateix dia a la tarda. Va explicar com després de ser abandonat al desert per la policia marroquina, mig mort amb l’estómac rebentat, uns pastors el van curar. Després de recuperar-se va posar rumb cap a Espanya on va entrar en pastera. Ara explica les seves vivències per denunciar l’opressió que pateix el seu poble. Algú de la sala el va gravar en vídeo i ho va penjar al Facebook. El mateix dia els seus pares, a la zona ocupada, el van poder veure. Ha estat la primera notícia del seu fill en cinc anys.

Nota: Aquest article ha estat publicat a l’edició d’avui del setmanari El 3 de Vuit.

Technorati Tags: , , , , , ,