La funesta mania de pensar

El 3 de maig de 1827 la Gaceta de Madrid (el BOE de l’època) publicà una carta que el claustre de la Universitat de Cervera dirigia al rei Ferran VII. Es titulava Exposición dirigida a S.M. i constitueix un exemple insuperable de submissió i reverència fins al ridícul. Tan li agradà al monarca absolut que no dubtà d’atorgar-li caràcter oficial mitjançant la seva publicació a la Gaceta, on es feien i es fan públiques les lleis i altres normes de general aplicació per a tots els súbdits del regne. Però d’entre els elogis i panegírics que els eminents professors dedicaven al rei “desitjat”, ha quedat per a la posteritat una famosa frase: “Lejos de nosotros la peligrosa novedad de discurrir, que ha minado por largo tiempo, reventando al fin con los efectos que nadie puede negar, de viciar costumbres, con total trastorno de imperios y religión en todas las partes del mundo.”

Amb el pas dels anys aquesta frase ha estat generalment transcrita com “Lejos de nosotros la nefasta manía de pensar” , però el cert és que la Gaceta parla literalment de la peligrosa novedad de discurrir. Es veu, per tant, que el pensar era, fins a cert punt, una novetat en el regne, tant de temps submergit en l’obscurantisme, la superstició i el fanatisme religiós. De fet, no és que el pensar fos desconegut fins llavors, el què passa és que el més habitual i el més prudent era pensar en una única direcció. Grans filòsofs havia donat ja la pell de brau, únicament reconeguts com a tals en la mesura que el seu pensament no s’apartés del marc insuperable de l’església catòlica. Al que s’equivoqués de direcció, ja se sap que li passava.

Doncs bé, l’Espanya de començaments del XIX ja portava un temps sacsejada per la commoció que, a tot Europa, havia ocasionat la Revolució Francesa i els aires de llibertat que cada vegada amb més freqüència insuflaven els ànims del poble i també de la intel·lectualitat, minant poc a poc els pilars de l’absolutisme borbònic. La dècada de 1823 a 1833 és coneguda com la dècada ominosa, per la forta repressió que l’absolutisme borbònic exercí sobre tot el que s’atansés a les idees lliberals. No és estrany, doncs, que el claustre de Cervera, temerós de semblar sospitós de liberalisme i modernitat, renunciés als valors que cal suposar motors de l’aprenentatge i repudiés sense cap vergonya el pensament, como a vici nefast que sols perjudicis podia portar a la gent de bé i a la religió.

L’habitual dels règims autoritaris és la repressió del pensament, ja que el lliure raciocini és per naturalesa enemic d’imposicions. Els valors sobre els quals una classe dirigent fonamenta la imposició del seu poder solen patir per la base l’atac de les idees, més fort i perseverant que qualsevol revolta o fet d’armes. Per això, en un règim autoritari la repressió del pensament no es durà únicament a terme mitjançant la censura i la imposició, que també, sinó fomentant l’absentisme ideològic de la població. Els romans, molt temps abans, ja ho sabien prou bé: panem et circenses. Donem pa i distracció al personal, i no pensarà allò que no volem que pensi.

Malauradament pels absolutistes, les coses canviaren poc a poc, i s’imposà paulatinament la llibertat de les idees i l’alternància en el poder dels grups polítics, els quals passaren a necessitar del poble per a assolir el govern de la nació. Aviat es tractà de guanyar eleccions, i per això primer feia falta guanyar el cor del votant. Calia admetre, doncs, la circulació de les idees, el debat i, naturalment, la propaganda.

Els règims liberals, els democràtics d’avui en dia, no es poden permetre ja el luxe de renunciar a les idees, ja que de les idees del poble en depèn la governació. Francament, no imagino al rector de cap universitat contemporània adreçant una carta al govern com la que hem esmentat.

Però si la repressió del pensament pels poders públics ja no és una constant en els règims democràtics dels nostres dies, persisteix el panem et circenses dels romans, quelcom que mai ha estat absent de la naturalesa humana. L’estabilitat d’un grup social, i no diguem ja l’estabilitat política, depenen en gran part del grau de compliment de les necessitats econòmiques, materials i espirituals del ciutadà, i quan dic espirituals em refereixo també al lleure. Per dir-ho més clarament, com més bé estiguem menys cabòries.

Cal anar en compte. De tan distreure’ns podríem veure altre cop el pensament com un vici nefast, quelcom incòmode que cap benefici ens ha de portar i sí molts maldecaps. El desinterès per la política i la renúncia al debat de les idees ens donen temps per al treball i per al lleure, però on no hi ha idees no pot haver-hi progrés. I ara no s’hi val a culpar als poders públics del nostre desinterès. Certament, per omissió, probablement fomenten en part la desmobilització ciutadana, però la renúncia a les idees creix al nostre interior i s’alimenta de les nostres pors. Ferran VII, de fet, no obligà mai als professors de Cervera a escriure-li aquella carta ominosa. No calia. Ells solets li lliuraren la dignitat.